domingo, 15 de junio de 2014

Genocidios del siglo XX

En la red hemos encontrado una página en inglés donde podemos acercarnos a una serie de estudios sobre los genocidios que han ocurrido en el siglo XX. Se trata de "The History Place: Genocide in the 20th Century":
Trata de los siguientes genocidios:
1. Bosnia-Herzogovina
2. Ruanda
3. Pol Pot en Camboya
4. Holocausto nazi
5. Nanking
6. Unión Soviética con Stalin
7. Armenios en Turquía

sábado, 14 de junio de 2014

Anulación por parte de Franco de toda ley emanada por el Parlament de Catalunya

En estos días nos estamos acercando a una serie de textos claves para entender algunos aspectos de la guerra y del inicio del franquismo en Cataluña. Después de conocer la ley que abolió el Estatut le llegaba la hora al Parlament, institución clave de la Autonomía catalana por ser el órgano legislativo nacido de la soberanía popular. Es importante destacar que se anulan todas las leyes emanadas el legislativo catalán desde su comienzo mediante una disposición de rango inferior pero dada por el dictador, máxima fuente de la legislación. Interesa comprobar la calificación de "audaces" aplicada a las reformas que se promovieron.
Font:FRANCO, Francisco: Anul.lació de tota llei emanada del Parlament de Catalunya .Madrid:"Boletín Oficial del Estado", 30 septiembre 1939.A:GARCIA-NIETO, Mª Carme ( et al.): Madrid: Guadiana Publicaciones,Bases Documentales, vol. XI; 1975.79 p.
Texto:
La Ley de cinco de abril de mil novecientos treinta y ocho afirmando los principios que informan el espíritu de nuestro salvador Movimiento, declaró en su preámbulo sin validez jurídica, desde el diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis, el Estatuto de Cataluña, reflejo exacto de un régimen profundamente disgregador, que implicaba la negación de aquellos vínculos consustanciales con la unidad nacional.
Pero en su parte dispositiva sólo dedujo las consecuencias de tal invalidez en el orden administrativo, sin hacer referencia a otras cuestiones jurídicas de señalada importancia que la intervención del parlamento Catalán y del Tribunal de Casación provocaron en el orden del
Derecho civil con sus audacias reformadoras ; por lo cual se hace imprescindible completar las disposiciones de la mencionada Ley , extendiendo los efectos del principio sentado en ella a los problemas planteados por la legislación y jurisprudencia regional derivados del invalidado Estatuto de Cataluña. En su virtud,
DISPONGO:
Artículo único.-Quedan sin efecto y , por tanto, dejarán de aplicarse desde esta fecha, todas las leyes, disposiciones y doctrinas emanadas del Parlamento de Cataluña y del Tribunal de Casación, restableciéndose en toda su integridad el derecho existente al promulgarse el Estatuto.
Así lo dispongo por la presente Ley, dada en Burgos a ocho de septiembre de mil novecientos treinta y nueve.- Año de la Victoria.
Francisco Franco.
En:

viernes, 13 de junio de 2014

Alocución radiofónica de Franco a Barcelona en febrero de 1939

Con motivo de la visita que Franco realizó a Barcelona para presidir el desfile militar por el que celebraba la victoria sobre Cataluña, dirigió un discurso por radio a los catalanes. En este artículo se recoje dicho texto en línea con nuestro interés de presentar textos significativos de la historia contemporánea:
Font:BENET, Josep: Catalunya sota el règim franquista. París: Edicions Catalanes de París. 1973.214-215 pp.
Texto:
Españoles de Cataluña: El grandioso desfile de nuestro invicto ejército por la capital de Barcelona después de liberar hasta el último rincón de las tierras catalanas, es el acontecimiento más grandioso de nuestro renacer. Son los soldados de España, que, curtidos por dos años y medio de duro pelear, sorprenden de nuevo al mundo con su pujanza, demostrándole que la España imperial que un día le imprimió su fe y su carácter está viva en esta juventud gloriosa que supera las marcas y rebasa los cálculos para la conquista de la gloria.
<"Catalanes, no olvidéis nunca que por la redención de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro: ¡la sangre generosa de su juventud!
«¡ Sublime ofrenda a la unidad de la Patria !
«Honrad y glorificad siempre a los caídos heroicamente por tan alta empresa.
«¡ A nuestros mejores soldados... ! ¡¡ A los que en los campos de batalla, en el aire y en el mar, entregaron sus vidas alegres por España !!
«Símbolo y garantía de nuestro futuro es el Ejército que hoy aclamabais; las filas apretadas y la mirada lejos... ante nada se detiene y por nada se arredra.
«Es la juventud en pie y organizada que no llora ante las ruinas de la riqueza perdida, porque se siente con fuerzas para crearla ; que desprecia los bienes materiales porque lleva en su corazón tesoros de espiritualidad y de grandezas y que consagra su vida a servir el destino de España.
«¡¡ Ejércitos de Tierra. Mar y Aire!!! España siente el orgullo de vuestra gloria, y yo el de mandaros.
<< Españoles: desde esta tierra, de la gran Cataluña rescatada, gritad conmigo: ¡Arriba España! iViva España!»
El texto ha sido sacado del siguiente enlace:

jueves, 12 de junio de 2014

Gregorio Tobajas

Gregorio Tobajas fue presidente de la Diputación de Guadalajara y dirigente de la UGT. Fue ejecutado tras la guerra civil. En estos días ha sido homenajeado por la Diputación, por el sindicato, por el Foro por la Memoria Histórica de Guadalajara y por las fuerzas políticas representadas en la Diputación, destacando el interés que su nieto ha puesto en este acto de justicia. Su retrato ya cuelga en la Diputación. Dicho retrato ha sido un encargo de la institución. Tenemos que tener en cuenta que la dictadura borró su memoria, tachó su nombre de los documentos oficiales como si nunca hubiera existido, a pesar de presidir la institución en tiempos de la República. Como presidente se distinguió por su política social y sanitaria.
Sobre Gregorio Tobajas y el homenaje que ha recibido se pueden consultar los siguientes enlaces:
En este último enlace se puede comprobar el disgusto del Foro de la Memoria porque sus miembros consideran insuficiente el homenaje.

miércoles, 11 de junio de 2014

Art for a Change

"Art for a Change" es una página web donde podemos acercarnos al arte de los carteles de la guerra civil, una cuestión que ya ha merecido atención en este blog.
Este es el enlace:

martes, 10 de junio de 2014

Británicos en la guerra civil española

El periódico británico "The Guardian" dedicó un reportaje sobre la guerra civil española y sobre los británicos que vinieron a España con entrevistas a los supervivientes.
Para los interesados se incluye el enlace:
http://www.guardian.co.uk/galleryguide/0,6191,395635,00.html

domingo, 8 de junio de 2014

La política sobre los refugiados durante la guerra civil

La cuestión de los refugiados durante la guerra civil ha sido tratada por la historiografía. Existe una tesis doctoral defendida en la Universitat de Girona, al respecto, que se puede consultar en la red:
Julio Clavijo Ledesma, La política sobre la població refugiada durant la guerra civil. 1936-1939.
Ver:

La justificación del golpe de Estado según Cambó

En este caso nos acercamos a un artículo de Francesc Cambó del año 1936 muy significativo de su forma de pensar en su etapa final, donde se justifica el golpe de estado.
Espanya sota l´ombra del domini anarquista. El cop de Franco com a reivindicació de patriotisme. Article de Francesc Cambó en el "The Daily Telegraph"
Font:DE RIQUER, Borja: L´últim Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial, 1996. 291-294 pp.
Cal notar que el feixisme a Espanya va ser gairebé insignificant fins després de les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia més envergadura, els seus candidats només van aconseguir 3000 vots d'un electorat de més de 400.000 votants.
A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar contra un feixisme inexistent. Però tot perseguint un fantasma va aconseguir crear una realitat que es va anomenar feixisme només perquè era el nom que li donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa existència es troba amenaçada per les forces violentes del desordre. I mentre el govern, representat per l'anarquia, no vol o no és capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei.
Ajuda pels rojos
Quan el senyor Azaña va ser elegit president de la República. va encarregar al senyor Casares Quiroga que formés el Govern del Front Popular. Durant la seva presidència, el procés de descomposició interna d' Espanya ,s'accelerava dia a dia. El govern estava sota el control absolut dels socialistes.
els comunistes i els anarquistes.
Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat.
El judici que es mereix la conducta del senyor Casares Quiroga pot ser considerat a partir de dos fets. En primer lloc, perquè quan el Parlament li va demanar que posés fi a aquell estat de guerra civil en què havien caigut unes quantes províncies espanyoles i que obligués a tothom, tant la dreta com l' esquerra, feixistes com comunistes, que obeís la llei i respectés l'autoritat, ell va replicar que el Govern contemplava aquella lluita no pas com a jutge sinó com a part bel·ligerant. En segon lloc, l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació perquè fossin castigats els assassins.
L'acció de l'exèrcit
Va ser aleshores que va esclatar la rebel·lió militar. L'actitud general de l'exèrcit era prou coneguda: respecte absolut al Govern i a les autoritats legalment constituïdes mentre el desordre i la bolxevització d'Espanya no fossin imminents. Si s'arribava a plantejar l'amenaça, farien costat al govern en el cas que es decidís a resistir; però s'hi posarien en contra si es deixava endur per la descomposició interna d'Espanya.
Heus aquí el punt més delicat i important de l'assumpte. Havia arribat l'hora en què el sentit més elemental del deure patriòtic exigia que l'exèrcit hi intervingués, sense el govern o en contra, per frenar el procés de descomposició d' Espanya, ja prou avançat? Sobre aquest punt n'hi deuen haver molts que tinguin els seus dubtes. Molts de nosaltres, en realitat, també els hi van tenir, i ens inclinàvem més aviat a dir «No>>, quan va esclatar l´ aixecament militar.
Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la poderosa organització que governa en realitat a totes les províncies que encara estan sota el règim del Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament amb l'objectiu d'obtenir el poder en el moment en que l'exèrcit, desorganitzat i corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç d'oposar-s'hi amb èxit.
L´exemple de Catalunya
Tothom sabia que aquestes organitzacions extremistes demanaven que fossin allunyats de l'exèrcit els oficials de tots els rangs que es poguessin oposar a un cop anarquista o comunista. Tothom sabia. també, per desgracia, que el Govern no era prou honest o no tenia prou caràcter per resistir les seves pressions o les seves amenaces.
Si algú dubta que la situació a Espanya fos tan greu i pensa que el temps hauria pogut apaivagar-ho o resoldre-ho, l' invito a prendre en consideració uns fets que li faran veure com n'està, d´ equivocat. Em refereixo a la situació actual de Catalunya.
A Catalunya la revolta militar només va durar 24 hores. De fet es pot dir que es va acabar en dotze hores, quan el cap del moviment, el general Goded, presoner a Barcelona, va parlar per ràdio a les altres guarnicions catalanes, aconsellant-los que es rendissin. Des del dia 20 de juliol, el Front Popular dominava absolutament la situació a Catalunya.
El territori català queda força lluny de la zona de batalla. No ha rebut cap atac per part de les forces nacionalistes. La situació interior de Catalunya, amb el seu govern autònom, es troba per tant molt condicionada per la guerra civil. És el resultat lògic a partir de les condicions que dominaven arreu
d'Espanya abans de la revolta militar.
I què passa a Catalunya? Doncs que el terror roig hi regna de manera més cruel i salvatge que enlloc d'Espanya.
Una amenaça a tot Espanya
No solament s' hi persegueixen i s' hi assassinen els sacerdots, les persones de classe mitjana i els partidaris de la dreta. Els partidaris de l' esquerra moderada, els líders de la qual havien organitzat el Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders més destacats s' amaguen ara a França, a Bèlgica, o bé han travessat l'Atlàntic en alguna missió inventada com a pretext per fugir-ne. Aquells que s'hi han quedat és perquè no han pogut escapar a la vigilància implacable de la FAI.
Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els anarquistes han assassinat deu treballadors. Els tribunals de justícia, tant els civils com els criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals popularscompostos per representants dels comitès revolucionaris encarregats d' administrar justícia, no pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més, que la majoria de les execucions que tenen lloc diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals populars, sinó per simples comitès de les organitzacions comunistes i anarquistes.
S' hi han cremat esglésies, s' han saquejat la majoria de les cases particulars, i totes les propietats, tant les dels espanyols com les dels estrangers, han estat confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen per donar suport a la política revolucionària, a expenses de l'antic propietari, si posseeix béns a Espanya.
El sistema que funciona actualment a Catalunya solament es pot comparar amb el que hi va haver a Hongria a l´ època de Béla Kun. I el sistema de govern que existeix a Catalunya, que és el mateix que existeix a València, Alacant, Jaén, Màlaga, Cartagena i a totes les províncies que estan actualment sota el control del Front Popular, existiria també a la resta d'Espanya si no arriba a ser per la revolta militar.
Si fos Anglaterra
Aquests fets haurien de ser curosament considerats per tots aquells qui viuen en democràcies parlamentàries, en països on el respecte a la llei i l'autoritat són principis admesos per tots els partits polítics, i els costa d'entendre la realitat del que s'ha esdevingut a Espanya des del 17 de febrer.
Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, infringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'oposi als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col·laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit.
Doncs és exactament això el que ha succeït a Espanya, i no m'ho podrà pas contradir cap diplomàtic ni representant consular.
Les alternatives
Si cal rendir-se a l'evidència d'aquests fets, cal admetre també que Espanya havia arribat a un punt en què la revolta contra el Govern constituïa no ja una necessitat sinó també un deure patriòtic.
No sabria dir, ni ho sap ningú, quina forma de govern s'establirà a Espanya si el moviment encapçalat pel general Franco triomfa. El que és segur, però, és que tindrà un caràcter marcadament nacional. En conseqüència, la política exterior espanyola es basarà en consideracions estrictament patriòtiques que exclouran qualsevol possibilitat que els interessos espanyols puguin subordinar-se als de cap altre país o sistema polític. Només cal donar una ullada al mapa d'Espanya per adonar-se que els interessos nacionals no són, ni ho poden ser, oposats als de la Gran Bretanya.
D'altra banda, si l'aixecament nacionalista fracassa, no hi ha el menor dubte que a Espanya s' establirà una República Soviètica governada des de Moscou, totalment absorbida en l'esfera política de l´URSS. És que cap anglès, o ningú que pertanyi a la nostra civilització cristiana occidental i individualista, podria arribar a dubtar mai davant la perspectiva d' aquestes dues alternatives?.
Para ver un comentario, y conocer de dónde se ha sacado este texto:
(Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
Guerra Civil (1936-1939) - Guerra/Revolució (1936-1939))

viernes, 6 de junio de 2014

Guillermina Medrano

Guillermina Medrano fue la primera concejal del Ayuntamiento de Valencia, una mujer pionera y extraordinaria. Nació en 1913 en una familia de fuerte tradición republicana. Estudió Magisterio y Filosofía y Letras, comenzando a ejercer en Liria. Durante la República fue concejal del Ayuntamiento valenciano por Izquierda Republicana. Fue organizadora de colonias escolares, un proyecto que la guerra truncó. En la contienda se destacó por ayudar a los refugiados madrileños. En 1938 marchó a París representando a las Juventudes de Izquierda Republicana donde se reunió con su marido, el también concejal Rafael Supervía. Fue expulsada de la carrera de Magisterio por considerarla un peligro para "el glorioso alzamiento nacional".
Marchó a México, y residió en la República Dominicana donde trabajó en el Ministerio de Educación. Fundó y dirigió el "Instituto-Escuela", siguiendo las pautas de la Institución Libre de Enseñanza, siendo un ejemplo más de cómo la inteligencia española ayudó, colaboró y dejó una impronta imborrable en todos los ámbitos en distintos países latinoamericanos. Después se instaló en los Estados Unidos trabajando en distintas escuelas y en la universidad. En el año 1965 fue distinguida por la Universidad de Harvard.
En 1986 el gobierno español la concedió la distinción de Isabel la Católica. También ha sido distinguida por la Generalitat Valenciana. Murió en 2005. Sin lugar a dudas, Guillermina Medrano fue una valenciana universal. Hoy la recordamos en este blog.
Sobre Guillermina Medrano, incluyendo una entrevista que le realizó el diario "El País", veáse:

jueves, 5 de junio de 2014

Valencia Republicana

En la red hay una magnífica página web sobre la Valencia Republicana. Funciona como una guía urbana. Incluye textos y fotografías sobre el plano de la ciudad, las escenas cotidianas, educación, cultura, arquitectura, como capital de la República, una guía de calles, señales de la guerra, la Valencia prerrublicana, la guerra, etc.
Su visita es muy recomendable:

miércoles, 4 de junio de 2014

Imágenes del exilio republicano

En la página de la Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores hay una parte dedicada a imágenes del exilio republicano con comentarios. Para los interesados:

martes, 3 de junio de 2014

Campos de concentración y unidades disciplinarias del franquismo

Para los interesados en profundizar sobre los campos de concentración y en las unidades disciplinarias de trabajadores en la España de Franco contamos con un trabajo de tercer ciclo de Doctorado de Jordi Barriuso Babot, de la UAB, muy interesante, en catalán:
CAMPS DE CONCENTRACIÓ I UNITATS DISCIPLINÀRIES DE
TREBALLADORS A L’ESPANYA DE FRANCO

lunes, 2 de junio de 2014

La resistencia interior al franquismo en Catalunya

Un resumen de la historia de la resistencia interior al franquismo en Catalunya se puede consultar en la página web del programa de la TV3, Històries de Catalunya, que está inactiva pero que se conserva para poder consultar sus contenidos:
La resistència interior:

domingo, 1 de junio de 2014

El Consejo de Guerra a Joan Peiró en 1942

Albert Balcells escribió el siguiente artículo: "El consejo de guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso representativo y a la vez singular", en Hispania Nova, número 2 (2001-2002).
El resumen del trabajo:
Resumen: Joan Peiró, el lider anarcosindicalista catalán, que había estdo entre los disidentes en 1933 y había regresado a la CNT al estallar la guerra, fue hecho prisionero por los alemanes en noviembre de 1940 en Francia y entregado al gobierno de Franco. Por vez primera se estudian los documentos del tribunal de guerra contra Peiró, que le condenó a la pena de muerte, ejecutada en julio de 1942 en Valencia. El más bien sorprendente número y condición social de los testigos que declararon a favor de Peiró prueban el prestigio dePeiró y de su acción contra la represión indiscriminada durante la Guerra Civil española. Pero Peiró fue sentenciado a muerte incluso antes de que comenzase el juicio, porque había sido ministro de la República entre 1936 y 1937. Sin embargo, el mismo año, les fue conmutada la pena de muerte a otros destacados anarquistas.
Y se puede consultar en: