Mostrando entradas con la etiqueta 1939. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1939. Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de agosto de 2014

Los gobernadores civiles en la República

En el artículo anterior aludíamos a un libro sobre el destino trágico que sufrieron los gobernadores civiles de Cádiz de la II República. Pues bien, para los interesados en conocer esta figura administrativa territorial en dicho período histórico pueden consultar el siguiente trabajo:
Joan Serrallonga i Urquidi, "El aparato provincial durante la Segunda República. Los gobernadores civiles, 1931-1939", en Hispania Nova, número 7, (2007).
En la red:

lunes, 11 de agosto de 2014

Dues línies terriblement paral.leles

Entre el 27 de abril de 1938 y el 1 de enero de 1939 un soldado adolescente escribió en su diario su experiencia en el frente. Aquel joven perdió su diario pero en la vejez recordó su vida en la guerra y la plasmó en Dues línies terriblement paral.leles. Aquel joven y aquel hombre era Francesc Grau Viader (1920-1997).
Los datos del libro:
  • Editorial: Club Editor
  • Pàgines: 206
  • Any: 2009
  • EAN: 9788473291446
  • lunes, 4 de agosto de 2014

    Andaluces muertos y desaparecidos en el ejército republicano

    El historiador José María García Márquez ha escrito un libro muy importante en relación con la memoria histórica de los andaluces y que lleva por título: Trabajadores Andaluces muertos y desaparecidos en el ejército republicano (1936-1939). Es un trabajo exhaustivo de investigación en el Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca.
    El libro se presentó el pasado día 19 de noviembre en la Diputación Provincial de Sevilla.
    Ver, también:

    jueves, 17 de julio de 2014

    La República en México

    En este año del 70 aniversario del comienzo del exilio republicano español se están multiplicando las publicaciones sobre este fenómeno histórico. Desde México nos llega la siguiente obra, La República en México: Con plomo en las alas (1939-1945), de Pedro L. Angosto, historiador natural de Cuernavaca y especialista en el exilio español.
    Una referencia de la obra en:

    miércoles, 18 de junio de 2014

    L'Ajuntament de Barcelona. 1931-1939

    Ferran Aisa i Pàmpols ha escrito, República, Guerra i Revolució. L'Ajuntament de Barcelona. 1931-1939. El libro nos cuenta la intensa historia de Barcelona desde la República a la Guerra a través del estudio de su Ayuntamiento.
    Una referencia de la obra en:

    sábado, 14 de junio de 2014

    Anulación por parte de Franco de toda ley emanada por el Parlament de Catalunya

    En estos días nos estamos acercando a una serie de textos claves para entender algunos aspectos de la guerra y del inicio del franquismo en Cataluña. Después de conocer la ley que abolió el Estatut le llegaba la hora al Parlament, institución clave de la Autonomía catalana por ser el órgano legislativo nacido de la soberanía popular. Es importante destacar que se anulan todas las leyes emanadas el legislativo catalán desde su comienzo mediante una disposición de rango inferior pero dada por el dictador, máxima fuente de la legislación. Interesa comprobar la calificación de "audaces" aplicada a las reformas que se promovieron.
    Font:FRANCO, Francisco: Anul.lació de tota llei emanada del Parlament de Catalunya .Madrid:"Boletín Oficial del Estado", 30 septiembre 1939.A:GARCIA-NIETO, Mª Carme ( et al.): Madrid: Guadiana Publicaciones,Bases Documentales, vol. XI; 1975.79 p.
    Texto:
    La Ley de cinco de abril de mil novecientos treinta y ocho afirmando los principios que informan el espíritu de nuestro salvador Movimiento, declaró en su preámbulo sin validez jurídica, desde el diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis, el Estatuto de Cataluña, reflejo exacto de un régimen profundamente disgregador, que implicaba la negación de aquellos vínculos consustanciales con la unidad nacional.
    Pero en su parte dispositiva sólo dedujo las consecuencias de tal invalidez en el orden administrativo, sin hacer referencia a otras cuestiones jurídicas de señalada importancia que la intervención del parlamento Catalán y del Tribunal de Casación provocaron en el orden del
    Derecho civil con sus audacias reformadoras ; por lo cual se hace imprescindible completar las disposiciones de la mencionada Ley , extendiendo los efectos del principio sentado en ella a los problemas planteados por la legislación y jurisprudencia regional derivados del invalidado Estatuto de Cataluña. En su virtud,
    DISPONGO:
    Artículo único.-Quedan sin efecto y , por tanto, dejarán de aplicarse desde esta fecha, todas las leyes, disposiciones y doctrinas emanadas del Parlamento de Cataluña y del Tribunal de Casación, restableciéndose en toda su integridad el derecho existente al promulgarse el Estatuto.
    Así lo dispongo por la presente Ley, dada en Burgos a ocho de septiembre de mil novecientos treinta y nueve.- Año de la Victoria.
    Francisco Franco.
    En:

    viernes, 13 de junio de 2014

    Alocución radiofónica de Franco a Barcelona en febrero de 1939

    Con motivo de la visita que Franco realizó a Barcelona para presidir el desfile militar por el que celebraba la victoria sobre Cataluña, dirigió un discurso por radio a los catalanes. En este artículo se recoje dicho texto en línea con nuestro interés de presentar textos significativos de la historia contemporánea:
    Font:BENET, Josep: Catalunya sota el règim franquista. París: Edicions Catalanes de París. 1973.214-215 pp.
    Texto:
    Españoles de Cataluña: El grandioso desfile de nuestro invicto ejército por la capital de Barcelona después de liberar hasta el último rincón de las tierras catalanas, es el acontecimiento más grandioso de nuestro renacer. Son los soldados de España, que, curtidos por dos años y medio de duro pelear, sorprenden de nuevo al mundo con su pujanza, demostrándole que la España imperial que un día le imprimió su fe y su carácter está viva en esta juventud gloriosa que supera las marcas y rebasa los cálculos para la conquista de la gloria.
    <"Catalanes, no olvidéis nunca que por la redención de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro: ¡la sangre generosa de su juventud!
    «¡ Sublime ofrenda a la unidad de la Patria !
    «Honrad y glorificad siempre a los caídos heroicamente por tan alta empresa.
    «¡ A nuestros mejores soldados... ! ¡¡ A los que en los campos de batalla, en el aire y en el mar, entregaron sus vidas alegres por España !!
    «Símbolo y garantía de nuestro futuro es el Ejército que hoy aclamabais; las filas apretadas y la mirada lejos... ante nada se detiene y por nada se arredra.
    «Es la juventud en pie y organizada que no llora ante las ruinas de la riqueza perdida, porque se siente con fuerzas para crearla ; que desprecia los bienes materiales porque lleva en su corazón tesoros de espiritualidad y de grandezas y que consagra su vida a servir el destino de España.
    «¡¡ Ejércitos de Tierra. Mar y Aire!!! España siente el orgullo de vuestra gloria, y yo el de mandaros.
    << Españoles: desde esta tierra, de la gran Cataluña rescatada, gritad conmigo: ¡Arriba España! iViva España!»
    El texto ha sido sacado del siguiente enlace:

    domingo, 8 de junio de 2014

    La política sobre los refugiados durante la guerra civil

    La cuestión de los refugiados durante la guerra civil ha sido tratada por la historiografía. Existe una tesis doctoral defendida en la Universitat de Girona, al respecto, que se puede consultar en la red:
    Julio Clavijo Ledesma, La política sobre la població refugiada durant la guerra civil. 1936-1939.
    Ver:

    La justificación del golpe de Estado según Cambó

    En este caso nos acercamos a un artículo de Francesc Cambó del año 1936 muy significativo de su forma de pensar en su etapa final, donde se justifica el golpe de estado.
    Espanya sota l´ombra del domini anarquista. El cop de Franco com a reivindicació de patriotisme. Article de Francesc Cambó en el "The Daily Telegraph"
    Font:DE RIQUER, Borja: L´últim Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial, 1996. 291-294 pp.
    Cal notar que el feixisme a Espanya va ser gairebé insignificant fins després de les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia més envergadura, els seus candidats només van aconseguir 3000 vots d'un electorat de més de 400.000 votants.
    A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar contra un feixisme inexistent. Però tot perseguint un fantasma va aconseguir crear una realitat que es va anomenar feixisme només perquè era el nom que li donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa existència es troba amenaçada per les forces violentes del desordre. I mentre el govern, representat per l'anarquia, no vol o no és capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei.
    Ajuda pels rojos
    Quan el senyor Azaña va ser elegit president de la República. va encarregar al senyor Casares Quiroga que formés el Govern del Front Popular. Durant la seva presidència, el procés de descomposició interna d' Espanya ,s'accelerava dia a dia. El govern estava sota el control absolut dels socialistes.
    els comunistes i els anarquistes.
    Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat.
    El judici que es mereix la conducta del senyor Casares Quiroga pot ser considerat a partir de dos fets. En primer lloc, perquè quan el Parlament li va demanar que posés fi a aquell estat de guerra civil en què havien caigut unes quantes províncies espanyoles i que obligués a tothom, tant la dreta com l' esquerra, feixistes com comunistes, que obeís la llei i respectés l'autoritat, ell va replicar que el Govern contemplava aquella lluita no pas com a jutge sinó com a part bel·ligerant. En segon lloc, l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació perquè fossin castigats els assassins.
    L'acció de l'exèrcit
    Va ser aleshores que va esclatar la rebel·lió militar. L'actitud general de l'exèrcit era prou coneguda: respecte absolut al Govern i a les autoritats legalment constituïdes mentre el desordre i la bolxevització d'Espanya no fossin imminents. Si s'arribava a plantejar l'amenaça, farien costat al govern en el cas que es decidís a resistir; però s'hi posarien en contra si es deixava endur per la descomposició interna d'Espanya.
    Heus aquí el punt més delicat i important de l'assumpte. Havia arribat l'hora en què el sentit més elemental del deure patriòtic exigia que l'exèrcit hi intervingués, sense el govern o en contra, per frenar el procés de descomposició d' Espanya, ja prou avançat? Sobre aquest punt n'hi deuen haver molts que tinguin els seus dubtes. Molts de nosaltres, en realitat, també els hi van tenir, i ens inclinàvem més aviat a dir «No>>, quan va esclatar l´ aixecament militar.
    Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la poderosa organització que governa en realitat a totes les províncies que encara estan sota el règim del Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament amb l'objectiu d'obtenir el poder en el moment en que l'exèrcit, desorganitzat i corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç d'oposar-s'hi amb èxit.
    L´exemple de Catalunya
    Tothom sabia que aquestes organitzacions extremistes demanaven que fossin allunyats de l'exèrcit els oficials de tots els rangs que es poguessin oposar a un cop anarquista o comunista. Tothom sabia. també, per desgracia, que el Govern no era prou honest o no tenia prou caràcter per resistir les seves pressions o les seves amenaces.
    Si algú dubta que la situació a Espanya fos tan greu i pensa que el temps hauria pogut apaivagar-ho o resoldre-ho, l' invito a prendre en consideració uns fets que li faran veure com n'està, d´ equivocat. Em refereixo a la situació actual de Catalunya.
    A Catalunya la revolta militar només va durar 24 hores. De fet es pot dir que es va acabar en dotze hores, quan el cap del moviment, el general Goded, presoner a Barcelona, va parlar per ràdio a les altres guarnicions catalanes, aconsellant-los que es rendissin. Des del dia 20 de juliol, el Front Popular dominava absolutament la situació a Catalunya.
    El territori català queda força lluny de la zona de batalla. No ha rebut cap atac per part de les forces nacionalistes. La situació interior de Catalunya, amb el seu govern autònom, es troba per tant molt condicionada per la guerra civil. És el resultat lògic a partir de les condicions que dominaven arreu
    d'Espanya abans de la revolta militar.
    I què passa a Catalunya? Doncs que el terror roig hi regna de manera més cruel i salvatge que enlloc d'Espanya.
    Una amenaça a tot Espanya
    No solament s' hi persegueixen i s' hi assassinen els sacerdots, les persones de classe mitjana i els partidaris de la dreta. Els partidaris de l' esquerra moderada, els líders de la qual havien organitzat el Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders més destacats s' amaguen ara a França, a Bèlgica, o bé han travessat l'Atlàntic en alguna missió inventada com a pretext per fugir-ne. Aquells que s'hi han quedat és perquè no han pogut escapar a la vigilància implacable de la FAI.
    Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els anarquistes han assassinat deu treballadors. Els tribunals de justícia, tant els civils com els criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals popularscompostos per representants dels comitès revolucionaris encarregats d' administrar justícia, no pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més, que la majoria de les execucions que tenen lloc diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals populars, sinó per simples comitès de les organitzacions comunistes i anarquistes.
    S' hi han cremat esglésies, s' han saquejat la majoria de les cases particulars, i totes les propietats, tant les dels espanyols com les dels estrangers, han estat confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen per donar suport a la política revolucionària, a expenses de l'antic propietari, si posseeix béns a Espanya.
    El sistema que funciona actualment a Catalunya solament es pot comparar amb el que hi va haver a Hongria a l´ època de Béla Kun. I el sistema de govern que existeix a Catalunya, que és el mateix que existeix a València, Alacant, Jaén, Màlaga, Cartagena i a totes les províncies que estan actualment sota el control del Front Popular, existiria també a la resta d'Espanya si no arriba a ser per la revolta militar.
    Si fos Anglaterra
    Aquests fets haurien de ser curosament considerats per tots aquells qui viuen en democràcies parlamentàries, en països on el respecte a la llei i l'autoritat són principis admesos per tots els partits polítics, i els costa d'entendre la realitat del que s'ha esdevingut a Espanya des del 17 de febrer.
    Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, infringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'oposi als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col·laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit.
    Doncs és exactament això el que ha succeït a Espanya, i no m'ho podrà pas contradir cap diplomàtic ni representant consular.
    Les alternatives
    Si cal rendir-se a l'evidència d'aquests fets, cal admetre també que Espanya havia arribat a un punt en què la revolta contra el Govern constituïa no ja una necessitat sinó també un deure patriòtic.
    No sabria dir, ni ho sap ningú, quina forma de govern s'establirà a Espanya si el moviment encapçalat pel general Franco triomfa. El que és segur, però, és que tindrà un caràcter marcadament nacional. En conseqüència, la política exterior espanyola es basarà en consideracions estrictament patriòtiques que exclouran qualsevol possibilitat que els interessos espanyols puguin subordinar-se als de cap altre país o sistema polític. Només cal donar una ullada al mapa d'Espanya per adonar-se que els interessos nacionals no són, ni ho poden ser, oposats als de la Gran Bretanya.
    D'altra banda, si l'aixecament nacionalista fracassa, no hi ha el menor dubte que a Espanya s' establirà una República Soviètica governada des de Moscou, totalment absorbida en l'esfera política de l´URSS. És que cap anglès, o ningú que pertanyi a la nostra civilització cristiana occidental i individualista, podria arribar a dubtar mai davant la perspectiva d' aquestes dues alternatives?.
    Para ver un comentario, y conocer de dónde se ha sacado este texto:
    (Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
    Guerra Civil (1936-1939) - Guerra/Revolució (1936-1939))

    martes, 27 de mayo de 2014

    El guerrillero que no pudo bailar

    José Moreno Salazar ha escrito, El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. El libro está publicado en la colección de memoria histórica de Ediciones Silente (Guadalajara). El libro está editado por Camas Baena.
    Se trata del testimonio de Moreno Salazar, el único superviviente del grupo "Los jubiles", guerrilla libertaria en Bujalance (Córdoba) entre los años 1939 y 1944.
    Visto en:

    miércoles, 21 de mayo de 2014

    Mapa interactiu sobre la premsa de l'exili de 1939

    La Biblioteca del Pavelló de la República ha elaborado un recurso en la red muy útil, además de muy atractivo en su presentación, que permite acceder a la colección de publicaciones que los exiliados editaron por el mundo.
    Este es el enlace, muy recomendable:

    martes, 8 de abril de 2014

    Cumbres de Franco con jefes de Estado

    Matilde Eiroa San Francisco ha escrito, Política internacional y comunicación en España (1939-1975). Las cumbres de Franco con jefe de Estado. Se trata de un monográfico sobre la política exterior española en la dictadura franquista a través de las cumbres que tuvo Franco con jefes de estado.
    Referencia del libro en:

    sábado, 22 de marzo de 2014

    Inuit

    Los inuit son una población autóctona de las regiones árticas del Canadá. Los inuit hablan hasta seis dialectos diferentes de una misma lengua común, llamada inuktitu. Se dividen en ocho tribus. No fueron un pueblo que tuviera muchos contactos con los europeos desde la llegada de éstos al Canadá. Hasta el año 1939 las administraciones canadienses no se preocuparon mucho de los inuit. En ese año, el Tribunal Federal dictaminó que estaban sujetos a la responsabilidad federal, es decir, que pertenecían al Estado canadiense, pero no se les aplicó la legislación sobre población india, o Indian Act. Sí recibieron ayuda del gobierno federal para mejorar sus alojamientos, para la educación y otras cuestiones básicas.
    Al terminar la Segunda Guerra Mundial, el norte canadiense comenzó a ser explotado económicamente, especialmente sus recursos mineros. Fue el momento del contacto entre los canadienses no aborígenes y los inuit. La tradicional forma de vida nómada se hizo menos frecuente. En contrapartida los inuit comenzaron a desarrollar una importante industria artística artesanal, siendo la esteatita y la madera sus principales materias primas. Esta industria permitió que los inuit alcanzarán la autonomía económica.
    En los primeros años setenta se creó la Inuit Tapirisat de Canadá con el propósito de proteger la cultura inuit y sus derechos. En el año 1992 el gobierno canadiense, tras largas negociaciones en relación con las reclamaciones de tierras de los inuit, aceptó ceder una zona en los Territorios del Noroeste, llamada Nunavut, o "Nueva Tierra" para las poblaciones indígenas que allí habitaban. El área tenía 2,2 millones de kilómetros cuadrados. Para evitar futuras reclamaciones, también recibieron 580 millones de dólares canadienses. El trato fuer aprobado en referéndum. Nuvaut pasó a ser autónoma en 1999, y provincia en 2008.
    Los inuit han dejado de ser nómadas pero mantienen con orgullo su identidad cultural.

    viernes, 7 de marzo de 2014

    Monturque en la Guerra Civil

    Francisco Luque Jiménez ha escrito, Monturque durante la guerra civil (1936-1939).
    Monturque es una localidad de la provincia de Córdoba. El autor es cronista. El trabajo se basa en el trabajo sobre testimonios recogidos por el escritor.
    Más datos en:

    lunes, 3 de marzo de 2014

    Las relaciones de España con Europa Central-Oriental (1939-1975)

    Se incluyen las referencias de trabajos del número 67 (2007) de la revista Ayer sobre las relaciones de España con Europa Oriental en el franquismo, para los interesados:
    Número 67 (2007)
    LAS RELACIONES DE ESPAÑA CON EUROPA CENTRO-ORIENTAL (1939-1975), Matilde Eiroa San Francisco y M.ª Dolores Ferrero Blanco eds.
    Introducción, estado de la cuestión y perspectivas de futuro, Matilde Eiroa San Francisco y M.ª Dolores Ferrero Blanco.
    • España, refugio para los aliados del Eje y destino de anticomunistas (1939-1956), Matilde Eiroa San Francisco
    • Las relaciones entre la Polonia comunista y la República española en el exilio. Razones políticas de la misión de Manuel Sánchez Arcas en Varsovia (1946-1950), Jan Stanislaw Ciechanowski
    • Motivaciones y dificultades en la evolución de las relaciones económico-comerciales hispano-polacas (1950-1970), María Dolores Ferrero Blanco y Lourdes Miró
    • Las relaciones búlgaro-españolas en los Fondos de la Dirección General de los archivos búlgaros (1939-1989), Dragomir Draganov
    • 1973, año clave en las relaciones diplomáticas hispano-húngaras, Iván Harsányi
    • La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha antifranquista. El caso del PCE (m-l), Jordi Terrés
    Estudios
    • «Si mi pluma valiera tu pistola». Adquisición y usos de la escritura en los frentes republicanos durante la Guerra Civil, Antonio Castillo Gómez y Verónica Sierra Blas
    • Años de esperanza ante la nueva Europa: la estrategia europeísta del PNV tras la Segunda Guerra Mundial, Leyre Arrieta Alberdi
    • Fernando Gómez Peláez: crítica y disidencia en el movimiento libertario en el exilio, Eduardo Romanos Fraile
    Ensayos Bibliográficos
    • Los exilios políticos en la España contemporánea, Irene Castells
    • Los parlamentarios de Cantabria en el contexto de los diccionarios biográficos de parlamentarios, Mikel Urquijo

    jueves, 13 de febrero de 2014

    Aquiles Cuadra

    Aquiles Cuadra nació en Tudela el 7 de noviembre de 1896. Fue abogado y político de Izquierda Republicana. En el momento de la sublevación era concejal de Tudela. Fue ejecutado el 19 de octubre de 1939. Una calle de Tudela le recuerda.
    Ver:
    Varios autores (2004). Navarra 1936. De la esperanza al terror. Tafalla: Altaffaylla. ISBN 84-930957-9-6.

    lunes, 10 de febrero de 2014

    Andrés Millán Ruiz

    Andrés Millán Ruiz nació en Aguilar de Campoo (Palencia) en el año 1904. Estudió con los Escolapios de Villacarriedo en Santander el bachillerato. Marchó a la Universidad de Valladolid donde se licenció en Medicina en el año 1929. Luego obtendría su doctorado. Millán Ruiz se especializó en traumatología en el Hospital de Vallecilla de Santander. En 1931 regresó a su localidad de nacimiento como ayudante de su padre, que también era médico. Se afilió al PSOE, y fue elegido concejal del Ayuntamiento de Aguilar de Campoo en 1936.
    Al triunfar el golpe militar en Aguilar fue detenido, y fusilado en Palencia el día 20 de agosto de 1936.
    Ver:
    J. GUTIÉRREZ FLORES. Guerra y represión en Palencia (1936-1939). – En : Testimonio de voces olvidadas. – León : Fundación 27 de Marzo, 2007, Vol. I, p. 266.

    martes, 4 de febrero de 2014