Mostrando entradas con la etiqueta parlament. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta parlament. Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de junio de 2014

Anulación por parte de Franco de toda ley emanada por el Parlament de Catalunya

En estos días nos estamos acercando a una serie de textos claves para entender algunos aspectos de la guerra y del inicio del franquismo en Cataluña. Después de conocer la ley que abolió el Estatut le llegaba la hora al Parlament, institución clave de la Autonomía catalana por ser el órgano legislativo nacido de la soberanía popular. Es importante destacar que se anulan todas las leyes emanadas el legislativo catalán desde su comienzo mediante una disposición de rango inferior pero dada por el dictador, máxima fuente de la legislación. Interesa comprobar la calificación de "audaces" aplicada a las reformas que se promovieron.
Font:FRANCO, Francisco: Anul.lació de tota llei emanada del Parlament de Catalunya .Madrid:"Boletín Oficial del Estado", 30 septiembre 1939.A:GARCIA-NIETO, Mª Carme ( et al.): Madrid: Guadiana Publicaciones,Bases Documentales, vol. XI; 1975.79 p.
Texto:
La Ley de cinco de abril de mil novecientos treinta y ocho afirmando los principios que informan el espíritu de nuestro salvador Movimiento, declaró en su preámbulo sin validez jurídica, desde el diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis, el Estatuto de Cataluña, reflejo exacto de un régimen profundamente disgregador, que implicaba la negación de aquellos vínculos consustanciales con la unidad nacional.
Pero en su parte dispositiva sólo dedujo las consecuencias de tal invalidez en el orden administrativo, sin hacer referencia a otras cuestiones jurídicas de señalada importancia que la intervención del parlamento Catalán y del Tribunal de Casación provocaron en el orden del
Derecho civil con sus audacias reformadoras ; por lo cual se hace imprescindible completar las disposiciones de la mencionada Ley , extendiendo los efectos del principio sentado en ella a los problemas planteados por la legislación y jurisprudencia regional derivados del invalidado Estatuto de Cataluña. En su virtud,
DISPONGO:
Artículo único.-Quedan sin efecto y , por tanto, dejarán de aplicarse desde esta fecha, todas las leyes, disposiciones y doctrinas emanadas del Parlamento de Cataluña y del Tribunal de Casación, restableciéndose en toda su integridad el derecho existente al promulgarse el Estatuto.
Así lo dispongo por la presente Ley, dada en Burgos a ocho de septiembre de mil novecientos treinta y nueve.- Año de la Victoria.
Francisco Franco.
En:

martes, 2 de abril de 2013

Primeres eleccions al Parlament de Catalunya


Primeres eleccions al Parlament de Catalunya
El 20 de març de 1980 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Van ser les primeres després del restabliment de la democràcia a Espanya i de l'aprovació el 1979 del nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya, que recuperava les institucions d'autogovern.
Gairebé 4,5 milions de persones estaven convocades a votar, de les quals van exercir el seu dret el 61%. El Partit dels Socialistes de Catalunya va desenvolupar la seva campanya electoral sota el lema "La Catalunya Nova", i va ser el segon partit més votat, amb un total de 33 escons (22 per Barcelona, 4 per Girona, 4 per Tarragona i 3 per Lleida) i 608.689 vots. Joan Reventós encapçalà la candidatura per Barcelona, Xavier Guitart per Girona, Marta Mata per Tarragona i Pere Ayguadé per Lleida. Unes setmanes més tard, concretament el 10 d'abril, es constituí el nou Parlament.
Visto en:

lunes, 3 de septiembre de 2012

Memoria.cat publica documents inèdits dels presidents Josep Irla i Joan Casanovas escrits a l’exili


En la documentació s’inclouen també fotografies de l’enterrament de l’expresident del Parlament de Catalunya a Perpinyà, el 1942

Joan Casanovas advocava aleshores clarament per la independència de Catalunya: “l’afany que sempre hem tingut per la nostra independència
ja no ens el pot discutir ni condicionar ningú”

http://www.memoria.cat/creus.casanovas
L’Associació Memòria i Història de Manresa ofereix des d’avui uns documents de gran interès històric: tres cartes i una targeta de Joan Casanovas, que havia estat president del Parlament de Catalunya entre els anys 1933 i 1938, i una carta del president de la Generalitat a l’exili Josep Irla, totes elles inèdites i adreçades al polític i industrial Jaume Creus, de qui també es mostra una epístola que va enviar a Josep Irla, cinc dies després de l’afusellament de Lluís Companys. Casanovas parla del seu afany per la independència de Catalunya, explica que Macià va renunciar a la República Catalana per evitar una guerra civil, critica durament Lluís Companys i Juan Negrín i la seva “política del desastre” i defensa el paper de Catalunya els últims mesos de la guerra (“Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida. Sofria entre un exèrcit d’ocupació i el que estava a punt d’entrar per a reemplaçar-lo"). També fa una menció a Hitler, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, a qui anomena “el boig germànic”. Pel que fa a Irla, destaca una carta que li va escriure Creus després de la mort de Companys, a causa de la qual Irla va assolir el càrrec de President de la Generalitat a l’exili. Creus es posa a les seves ordres, li demana la unió de tots els catalans i li prega que si li fa por el càrrec, dimiteixi.
Memoria.cat també publica nou fotografies –algunes d’elles inèdites- de l’enterrament de Joan Casanovas, que tingué lloc a Perpinyà el 9 de juliol de 1942.
Podeu veure les fotografies, les cartes -amb la corresponent transcripció- i una selecció de les frases més significatives en aquest enllaç:

http://www.memoria.cat/creus.casanovas

Les cartes de Joan Casanovas

En esclatar la guerra el juliol de 1936, Joan Casanovas fou nomenat conseller primer i presidí els dos primers governs, però el setembre va dimitir. Exiliat a París, intentà declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de França i Anglaterra.
Les tres cartes de Casanovas tenen un gran interès històric, especialment les dues primeres, més extenses. Estan escrites el juliol, l’agost i el setembre del 1939. El 23 d’abril d’aquell any Casanovas havia fet públic un manifest en què criticava amb duresa la política del president Companys i advocava clarament per la independència de Catalunya. A les missives enviades a Jaume Creus –que són posteriors- es referma en aquesta idea, bo i afirmant que no és fruit de les circumstàncies del moment, sinó de les seves conviccions de sempre. I recalca: “mai com en aquests instants aquest camí ve imposat pel dret imprescriptible de la pròpia existència de Catalunya”. I encara: “l’afany que sempre hem tingut per la nostra independència ja no ens el pot discutir ni condicionar ningú”.

Per què Macià va renunciar a la República Catalana

En un altre moment de la carta, Casanovas explica a Creus el motiu pel qual considera que Macià renuncià a la República Catalana del 14 d’abril de 1931. Casanovas repeteix a Creus el que ja havia escrit en el manifest de Sant Jordi de l’any 1937, que Macià va cedir per evitar una guerra, text que es recull també en la seva biografia: “Tinc motius per a creure que Macià, en el pregon del seu amor a Catalunya, no volgué originar el drama. Els redemptors, com ell ho fou, redimeixen amb el seu sacrifici personal el poble escollit. -¿Qui gosaria fer un retret d’aquest punt al nostre primer President, quan tu i jo, entre altres, som testimonis que ho feu amb un gran dolor incontingut per tal d’estalviar, si més no, una guerra a Catalunya? – Una guerra sempre és un tràgic present i un interrogant indesxifrable, i no convenia a Catalunya en un moment en que no estava preparada. Fou l’acte d’un gran patriota i d’un gran governant que pel camí de la pau elevava la categoria del seu poble vers l’alliberament. Car l’Estatut mai no va considerar-se com una fita. Dins el ritme de les relacions peninsulars era com un nou assaig en vies polítiques de pau. Pacifisme que desgraciadament no han consolidat ni els fets ni les circumstàncies europees. Per això ens és permès avui als catalans, de repetir el que tinc dit públicament durant la darrera lluita: “que la guerra ens ha vingut de terra endins”.

Catalunya i la Guerra Civil

En un altre moment, Casanovas replica als qui criticaven el paper de Catalunya durant els darrers mesos de la Guerra Civil: “Quan us planyeu de la fugida sense resistència de les anomenades defenses de Catalunya jutgeu, crec, damunt d’un malentès malhauradament esdevingut massa general. Catalunya es defensà al començament, quan es sentí agredida per la rebel·lió militar, i vencé. Justament perquè Catalunya vencé, els agressors no reeixiren el cop. Després les coses s’enterboliren. Catalunya ha estat durant tot aquest temps el sac dels cops. Estava desfesomiada. [...] Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida. Sofria entre un exèrcit d’ocupació i el que estava a punt d’entrar per a reemplaçar-lo. Per això vaig aconsellar la pau, car en aquest plet, ja feia temps que no es debatia res nostre i sí tot contra nosaltres. Quan això es vagi explicant amb la claredat que cal, la veritat farà el seu camí i refarem davant del món el crèdit a què tenim dret, deformat per causes no catalanes...”

Crítiques al president Companys i crida a la unitat

Joan Casanovas també aprofita per criticar Lluís Companys: “els homes que es mouen al costat de Negrín o de Companys i també els partits, no fan altra cosa que continuar la política del desastre”. I sobre qui hauria de ser el futur president de Catalunya escriu: “Ignoro qui serà l’home del demà o del demà passat, però no seré jo qui vagi pels Camps [de concentració] en viatje 'electorer'. – Crec que, per escollir-lo, Catalunya tindrà encert. I pensarà en els que foren del desastre i en els que tingueren una visió menys catastròfica de la situació. Catalunya és en els Camps i a Catalunya mateix. Pels informes que tinc no vol sentir parlar dels del desastre, ni d’extremismes més o menys forasters. Tampoc dels 'germans d’Ibèria', que tant malament ens han tractat. Com que crec en Catalunya, crec que el seu instint vital li farà despreciar als “estadistes de via estreta”, que tant mal ens han fet. Jo no lluito pel poder. Si em vingués, tampoc en defugiria la responsabilitat. Em veig amb coratje per això i molt més. Lluito per a contribuir a la rehabilitació del país, que és l’únic camí per la seva independència”.
Casanovas critica que malparlin d’ell i que li hagin fet el pacte de la fam: “Si no comptés amb assistències de les meves relacions franceses, i d’algun antic amic català, estiraria el platet –i que n’hi hagi!– a la porta d’una caserna”. També aposta per la unitat en aquells moments terriblement durs per al país.

Hitler, “el boig germànic”

La darrera carta, la més breu, fou escrita pocs dies després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Hi expressa les seves esperances: “Per fi el 'boig germànic' ha imposat l’estat de guerra a Europa, situació que crec que haurà de pagar molt cara. Les democràcies han reaccionat molt bé i el poble francès –que simbolitza com sempre la rehabilitació dels homes i dels pobles lliures- comensa a extendre els preludis de la victòria, que mereix i espera”.

“L’assassinat del President Companys vos ha portat al alt càrrec de la Presidència de Catalunya”

Així és com comença la carta de Jaume Creus a Josep Irla, escrita cinc dies després de l’afusellament de Lluís Companys. “La meva obligació de Català –afegeix- és posar-me a les vostres ordres per tot el que convingui a la nostra estimada Pàtria. Per això maneu”.
Creus fa una demanda explícita al nou president: “Teniu, President, una gran missió a fer: L’UNIÓ DE TOTS ELS CATALANS, el que no va fer el President Companys ho podeu fer-ho vós, és el primer treball que teniu que fer, d’aquí té que sortir tota la prosperitat i tranquilitat de la nostra terra, que ja s’ho mereix”. I acaba la missiva demanant-li que si li fa por el càrrec, dimiteixi.
L'epístola de Josep Irla a Jaume Creus és datada el 12 de gener de 1945. L'hi desitja un nou any i que “Fem vots perquè tots els demòcrates catalans siguin ben units, en una veritable germanor, en el moment de la restauració de les llibertats de Catalunya, per a mantenir els seus drets, dins d’un nou món de Llibertat, Democràcia i Justícia”.

Trobada Casanovas-Irla després de la mort de Lluís Companys

Al web també es pot llegir un document ja conegut que Joan Casanovas va enviar a Jaume Creus, titulat “Resum de la conversa CASANOVAS-IRLA, dies 6 i 7 de novembre del 1940”, que recull les opinions dels dos polítics sobre quina era l’actuació que calia seguir en aquell moment crític per a Catalunya, tres setmanes després de l’execució de Companys.
El document-resum de la conversa entre ambdós –mantinguda poc després de la mort de Companys- evidencia les diferents visions que cadascú tenia de l’actuació que calia emprendre en aquell moment.

Un fons que es va publicant progressivament

Arran de la notícia de l’aparició de les cinc cartes inèdites de Lluís Companys i altra documentació rellevant que havia conservat Jaume Creus i Ventura -que va publicar el nostre web el 13 d’octubre passat-, Lluís Willaert, de Barcelona, es va posar en contacte amb nosaltres i ens va manifestar que havia estat dentista de Jaume Creus, que hi havia mantingut una estreta amistat i que conservava documentació seva. Immediatament ens va lliurar diversos documents de Creus perquè els incorporéssim al web que li hem dedicat i els ingresséssim a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La documentació aportada per Lluís Willaert té un gran valor històric. Comprèn diverses cartes de Pau Casals, Ventura Gassol, Joan Casanovas, Josep M. Batista i Roca, Joan Alavedra, Emili Granier Barrera i Josep Trueta. També n’hi ha de Josep Irla, Carme Ballester, Rovira i Virgili, Carles Cardó i Heribert Barrera.
Ja es poden consultar:
El testimoni de Jaume Creus en la proclamació de la República:
http://bit.ly/rXR4oE
Les set cartes de Pau Casals a Jaume Creus: http://bit.ly/uHzASo
Set cartes de Joan Alavedra. El primer cop que Pau Casals va interpretar “El cant dels ocells” en públic: http://goo.gl/hM2Kk
Una carta de Pompeu Fabra i tres fotografies de l’homenatge que se li va retre a l’exili:http://bit.ly/w4yrv9
Dos documents sobre la mort de Francesc Macià: www.memoria.cat/creus.mortmacia
Documents inèdits dels presidents Joan Casanovas i Josep Irla: www.memoria.cat/creus.casanovas
Més informació:
Associació Memòria i Història de Manresa
www.memoria.cat/creus

jueves, 1 de marzo de 2012

Josep M. Poblet i Guarro

Josep M. Poblet i Guarro nació en Montblanc en 1897. Militó en ERC y en la guerra civil fue secretario de Josep Andreu i Abelló, presidente de la Audiencia de Barcelona. Se exilió en Francia en el año 1939, aunque, después pasó a Cuba, México y los Estados Unidos. En los años cincuenta regresó a Cataluña. En las elecciones de 1980 fue elegido parlamentario por ERC. El 10 de abril de ese año presidió la sesión constitutiva del Parlament de Catalunya, por ser el miembro de más edad de la mesa. En ese mismo año falleció.

Además de su faceta como político fue escritor de novelas, teatro, ensayos históricos y biografías. Entre sus obras: Prim: militar, diplomàtic, conspirador i home de govern (Barcelona, 1975), Història d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936) (Barcelona, 1976), Vida i mort de Lluís Companys (Barcelona, 1976), La catalanitat de Marcel.lí Domingo (Barcelona, 1978), y Els darrers anys de la Generalitat i la República (Barcelona, 1978).

lunes, 18 de abril de 2011

Parlament de Catalunya

El Parlament de Catalunya fue creado como cámara legislativa en el Estatut de 1932. Las primeras y únicas elecciones que tuvo fueron las que se celebraron el 20 de noviembre de ese mismo año por sufragio universal directo masculino. Fueron unas elecciones con cierta polémica.




El Parlament fue abolido, junto con todas las demás instituciones autonómicas y el Estatut por Franco. Fue restituido en el Estatut de 1979. Las primeras elecciones se celebraron el 20 de marzo de 1980.

sábado, 19 de febrero de 2011

Carles Gerhard i Ottenwaelder

El abogado y político Carlos Gerhard nació en Valls en 1899. Trabajó en el negocio de exportaciones de vinos de su padre y se licenció en Derecho por la Universidad de Murcia. Al poco tiempo de la proclamación de la República se afilió a la USC. Será elegido diputado del Parlament de Catalunya por la provincia de Tarragona en 1932 dentro de una lista conjunta de ERC-USC. Será colaborador de los semanarios de Valls: “Lluita” y “Treball”. En agosto de 1936 es nombrado conservador de todos los edificios de Montserrat y de todos sus objetos como comisario de la Generalitat en el Monasterio. Durante los años 1937 y 1938 tendrá otros cargos al servicio de la Generalitat. Se exilió en Francia y Suiza, aunque en 1952 marchará a México, donde fallecería en 1976. Escribió Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939) (1982).

sábado, 12 de febrero de 2011

Francesc Farreras i Duran

El ingeniero agrónomo y político Francesc Farreras nació en Manresa en 1900. Fue fundador de la Juventut Nacionalista de Manresa en 1916 y colaborará en “El Plà de Bages”, del que será su director. Militó en Acció Catalana en 1930. Fundó y dirigió el semanario “Política”, órgano del partido político. Será miembro de la Diputació Provisional de la Generalitat en 1931. Pasó a militar en la Esquerra Republicana de Catalunya. Fue nombrado secretario de la conselleria de Agricultura por Francesc Macià. Presidente del Comitè Comarcal de l’Esquerra en el Bages, en 1932 fue elegido diputado al Parlament por Tarragona. En 1936 fue administrador delegado de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat. Se exiliará en México donde fundará las Edicions Catalanes de Méxic y Monografíes Bages. En 1954 será elegido presidente del Parlament de Catalunya en el exilio, cargo que ocupará hasta 1980 cuando renuncia al proclamarse el nuevo Parlament en Catalunya. Entre sus publicaciones citaremos la siguiente: La conselleria d’agricultura de la Generalitat (1980). Farreras i Duran murió en Cuernavaca en el año 1985.

sábado, 29 de enero de 2011

Pere Corominas i Montanya

Pere Corominas fue un destacado abogado, economista, escritor y político catalán. Nació en Barcelona en 1870. En el año 1888 ingresa en el Centre Escolar Catalanista y, desde 1895, milita en el Partido Republicano de Nicolás Salmerón. En esa época colabora con la prensa bohemia del modernismo con “L’Avenç” y anarquista como “Revista Blanca”. Estos contactos provocarán que, después del atentado de la calle Canvis Nous, sea detenido en Montjuïc y su posterior exilio a Francia. Fue amnistiado por Sagasta en el año 1897, y pasa a vivir en Madrid. Allí estudia economía y establece contacto con el mundo de la Generación del 98 y la Institución Libre de Enseñanza. En 1903 dirige en Barcelona un negociado municipal y colabora con Ildefons Sunyol en el proyecto de reforma interior y cooperación con el Banco Hispano-Colonial. Corominas será uno de los redactores del presupuesto de cultura de 1908. Al año siguiente es enviado pensionado por el Ayuntamiento de Barcelona a Alemania para estudiar los servicios municipales de aquel país. A su vuelta dimite de su carrera municipal administrativa para dedicarse a la política. Funda y dirige la UFNR, formación por la cual es elegido concejal. Es diputado en las Cortes entre 1910 y 1914 pro Barcelona. Dirige “El Poble Català”, impulsa el pacte de Sant Gervasi y se dedicará a divulgar el ideario republicano catalanista. Corominas fue uno de los fundadores del Institut d’Estudis Catalans, así como profesor de moneda y banca de la Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat. Fue conseller y secretario del Banc de Catalunya y de la Sociedad de Tributos Nacionales de Madrid. Creó y dirigió L’Amic del Poble Català, sociedad de previsión social relacionada con la vejez. Entre 1928 y 1930 presidió el Ateneu de Barcelona. En 1931 se vinculará a la recién creada Esquerra Republicana, siendo elegido diputado en las Cortes por Lleida. Será el redactor de los aspectos económicos del Estatut, y formará parte de la Comisión Mixta de Traspasos. También fue elegido diputado al Parlament de Catalunya por Lleida en 1932. Fue nombrado conseller de Justicia i Dret al año siguiente, comisario general de los Museus de Catalunya y director de la Institució d’Estudis comercials.


La mujer de Pere Corominas fue Celestina Vigneaux, una maestra implicada en la renovación pedagógica. Corominas falleció en Buenos Aires en 1939.

Corominas escribió muchas obras: Les presons imaginàries (1899), La vida austera (1908), Les Mancomunitats al Congrés espanyol (1912), Las zonas neutrales como instrumentos de la economía nacional (1915), La sobirania de les persones polítiques (1921), Fenómenos de crisis y de decadencia actual de nuestro país (1927), Revisió de valors del segle dinou (1930), Obres completes (1972), Diaris i records (1974).

jueves, 27 de enero de 2011

Lluís Companys i Jover. Segunda Parte

En 1931, Companys interviene en la fundación de la Esquerra Republicana de Catalunya, y participa en las elecciones de abril. Companys proclarmará la República desde el balcón del Ayuntamiento de Barcelona. Es elegido diputado en las Cortes pro la provincia de Barcelona en ese mismo año, como luego por la capital en 1933 y 1936. También fue diputado del Parlament de Catalunya en 1932. Fue el primer presidente del Parlament. También fue nombrado ministro de Marina en 1933. Al morir el presidente Macià, Lluís Companys es elegido nuevo presidente de la Generalitat en enero de 1934. Al frente del gobierno catalán se esforzará por reagrupar las fuerzas del republicanismo de izquierdas, en crisis después de la victoria electoral en España del centro-derecha. En esta época se debatirá y aprobará la Ley de Contratos de Cultivo, cuestión ya abordada en este blog, atacada por la derecha catalana e impugnada por el gobierno de la República. En ese año de 1934 se producirán los hechos de octubre, culmen de la profunda crisis política, institucional y social de España y Cataluña. Son los famosos hechos del Seis de octubre. Companys proclamará ese día el Estat Català dentro de la República Federal Española. Pero todo termina rápidamente. Companys será uno de los detenidos y juzgados. Su condena se elevó a treinta años de prisión pero saldrá de la cárcel después del triunfo electoral del Frente Popular en febrero de 1936. En la guerra civil, Companys luchará por conservar las instituciones autonómicas y republicanas, frente a la revolución anarquista para luego intentar encontrar puntos de encuentro. Pero, también, tendrá problemas con el gobierno central, especialmente cuando éste se instale en Barcelona. Al perderse la guerra, Companys marcha a Francia pero cuando los nazis invaden y derrota a los franceses es detenido y entregado a la policía franquista. Se le traslada a Madrid y luego a Barcelona. Es juzgado por un consejo de guerra sumarísimo y condenado a muerte. Será fusilado en el castillo de Montjuïc el día 15 de octubre de 1940.

lunes, 24 de enero de 2011

Ley de Contratos de Cultivo de Cataluña

En varios artículos recientes de este blog ha aparecido aludida la Ley de Contratos de Cultivo (Llei de Contractes de Conreu). Pues bien, parece conveniente dedicarle un artículo monográfico por su importancia en la historia contemporánea de Cataluña.




Dicha ley fue aprobada por el Parlament de Catalunya el 21 de marzo de 1934 por unanimidad, aunque con la ausencia de los diputados de la Lliga. La ley buscaba corregir los abusos contractuales, especialmente en la rabassa morta y preconizaba de manera moderada, aunque reformista, el acceso de los campesinos a la propiedad de la tierra cultivada. La ley reforzaba la propiedad privada de la tierra frente a cualquier intento de colectivizarla. Pero los grandes propietarios no estaban de acuerdo con dicha ley. Se organizó una intensa campaña en contra organizada por el Institut Agrícola Català de Sant Isidre en relación con la Lliga. La impugnación de la ley ante el Tribunal de Garantías Constitucionales de la República polarizó el clima social y político, ligando las reivindicaciones de los payeses a las nacionalistas de autogobierno, junto con las sociales de los trabajadores.

viernes, 21 de enero de 2011

Joan Casanovas i Maristany

Joan Casanovas nació en 1890 en Sant Sadurní d’Anoia en el seno de una familia de propietarios rurales. En 1912 ingresa en el Partit Republicà Català. Fue elegido diputado provincial durante el período 1919-1923, así como conceller de la Mancomunitat de Catalunya en 1921. Al defender, como abogado, a sindicalistas, comienza a relacionarse con Companys, Layret, Seguí, etc.. Durante la Dictadura de Primo de Rivera se exilia en París y Ginebra. Regresa en 1931 y participará en la creación de la Esquerra Republicana. Casanovas fue conceller de Defensa de la República Catalana y, luego, conseller de Governació. A partir de diciembre de 1931 fue nombrado conceller de Fomento y vicepresidente de la Generalitat. En 1933 fue elegido presidente del Parlament de Catalunya. A raíz de los sucesos de octubre de 1934 fue detenido. Entre julio y septiembre de 1936 presidirá los dos primeros gobiernos de la Generalitat. Casanovas fue contrario tanto a la actuación de los anarquistas como a la del gobierno de la República. En noviembre de 1936 decidirá exiliarse. En el exilio intentó negociar la neutralidad de Francia y del Reino Unido. Decide regresar en mayo de 1937, aunque al año siguiente se exiliará definitivamente. Murió en Francia en 1942.

martes, 11 de enero de 2011

Unió de Rabassaires y Altres Cultivadors del Camp de Catalunya

La Unió de Rabassaires (UR) fue un sindicato agrario que se fundó en 1922 por republicanos de izquierda en Cataluña. Su gran inspirador fue Francesc Layret. Lluís Companys fue, además, uno de los fundadores. La UR optó por una vía legalista de revisión de contratos en el período republicano a favor de todas las comarcas catalanas vitivinícolas. Su órgano de expresión fue “La Terra”. En 1933 tenía 250 secciones locales y unos 25.000 afiliados. Esta presencia permitió a la UR presionar en el Parlament para la aprobación en 1934 de la Ley de Contratos de Cultivos. El sindicato sufrió la represión provocada después de los hechos de octubre de 1934, que provocará una clara radicalización política y social.
Se puede considerar a la UR más que como un sindicato como una especie de partido agrario y, como tal, participará en el Front de Esquerres, el Frente Popular en Cataluña, en 1936. A partir de entonces la UR alcanzará su máximo apogeo con 600 secciones locales y unos 85.000 afiliados. En el exilio la UR conservó una estructura organizativa en más de 30 departamentos franceses. Pero en 1948 entró en una crisis irreversible por disputas internas. Un sector, proclive a las tesis del PSUC, se escindió. En los años setenta aparecerá la Unió de Pagesos.